L'estrangera

“De petita tenia una idea força precisa de com moriria: enverinament per kriptonita, fums tòxics provinents d’una central termonuclear i dejuni forçós per la clausura dins d’un búnquer contra els atacs químics dels russos. En les meves fantasies conspiratives, sempre era culpa dels russos: tenia cinc anys i era el 1989 a Nova York.”
Als sis anys Claudia Durastanti va emigrar a un poble petit del sud d’Itàlia provinent de Brooklyn. Filla de pares sords que van lluitar contra l’aïllament bastint una relació passional i conflictiva, i que han triat viure d’esquena a la discapacitat, Durastanti va tenir una infantesa convulsa i fràgil que la va dotar, en canvi, de la capacitat d’arrelar a qualsevol banda, com una planta tossuda. A cavall entre un llibre de memòries, un dietari de viatges i un assaig personal, i amb la tensió i el ritme d’una novel·la convencional, L’estrangera és el relat d’una educació sentimental magnètica i original que salta de les històries d’una família italoamericana al Brooklyn dels anys seixanta a la quasi-distòpica realitat del Londres post-Brexit. Sense dramatismes, amb sentit de l’humor i intel·ligència literària, Durastanti hi explora la memòria i la vida viscuda, els viatges, la família i la sensació permanent de desubicació. I, per sobre de tot, L’estrangera és un homenatge a la família, a les diversitats físiques i a les diferències de classe, una investigació dels diferents tipus de silencis —el silenci de la sordesa, el silenci de l’immigrant, el silenci d’una noia— convertida en una declaració d’amor pel llenguatge.