Quan surt la reclusa

Fred Vargas ignora les fronteres que sovint s’han volgut interposar entre la novel·la negra i la literària. Quan surt la reclusa no fa més que confirmar i eixamplar el seu mite. És una gran escriptora.
La reclusa és una aranya tímida i solitària, temorosa de l’home, de picada necròtica, però en cap cas mortal… que ja ha matat tres persones al sud de França des que ha començat l’estiu. Un fet del tot sorprenent, que omple la xarxa de les més rocambolesques teories pseudocientí-fiques. També es deien recluses les dones que, expiant els pecats del poble i els seus propis i protagonitzant un dels fenòmens més aberrants i grotescs de l’edat mitjana, s’aïllaven voluntàriament del món i s’enterraven en vida en cel·les minúscules segellades, a mercè de la caritat, de l’oblit i la insalubritat.
El comissari Adamsberg, el bòfia que hi veu enmig de la boira, l’home d’intel·ligència melancòlica i erràtica, d’idees que no són més que bombolles d’aire dins del seu cervell, sent un intens desassossec només escoltar la paraula reclusa. N’ignora la raó, però li fa mal. És el moment d’iniciar una investigació, contravenint l’opinió majoritària de la Brigada, a risc de trencar-la per la meitat. Hi ha d’haver un motiu perquè ara, de sobte, la picada de la reclusa resulti mortal, com hi havia d’haver algun motiu perquè aquelles dones preferissin la reclusió a la vida.
«—Que quedi clar —va prosseguir l’Adamsberg—. Entenc els seus dubtes, no obligo ningú a afegir-se a aquesta investigació. No faig més que informar-los. Els dos primers morts es coneixien des de la infantesa.»